Entrevista a Marta Casas, directora del centre de serveis socials Zona Nord
“Seria molt pretensiós pensar que serveis socials ho podem resoldre soles. Juntes i obertes al territori arribem a un horitzó que va molt més enllà.”
Fa 6 anys la Marta Casas va aterrar a Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró com a directora de serveis socials amb el repte de reparar l’alt malestar entre el centre i les entitats veïnals del territori, ocasionada especialment pel problema dels desnonaments. Aquest any, el seu equip, les mateixes entitats veïnals, professionals de serveis i entitats diverses i algunes famílies afectades, han elaborat conjuntament la Guia de bones pràctiques per a l’atenció d’infants en situació de desnonament, culminant un procés de construcció de confiança i col.laboració que avui ens explica.
- Quina és la realitat social dels barris de Zona Nord?
Les dades dels tres barris de Zona Nord son molt similars. La principal característica és l’altíssima vulnerabilitat a nivell econòmic i habitacional, així com l’alt percentatge de persones nouvingudes d’origen extracomunitari, que està al voltant d’un 40%. Com a territori un fet destacable és també l’alt nombre d’ocupacions. Ara hem comptabilitzat 170 famílies que tenen un procés obert de desnonament, però persones que estan en situació irregular d’habitatge son moltíssimes més.
Un altre problemàtica greu és a nivell formatiu, doncs hi ha molt poca població jove que faci formació post-obligatòria.
- L’octubre de 2014, en protesta per un desnonament, persones vinculades als moviments veïnals de Ciutat Meridiana van entrar al local del centre de serveis socials i van causar desperfectes. Mig any després vas entrar a treballar com a directora del CSS. Recordes què vas pensar en aquell moment en conèixer aquest episodi i la relació que hi havia entre el CSS i el moviment veïnal?
Al moment d’entrar vaig pensar que venint a un centre amb un conflicte obert hi havia molta feina a fer de reparació i de cura, tant amb l’equip, que venia d’una experiència difícil, com amb el territori.
- Quina era la situació de l’equip quan vas arribar?
Era un equip tocat, amb una experiència traumàtica molt present de la que calia recuperar-se. Bona part de l’equip havia marxat i la resta no havia tingut la opció. A partir d’aquí vam anar fent pas a pas.
- Què és el primer que vas fer?
En aquell moment hi havia varies taules de treball al territori on serveis socials acudia, però solia sortir-ne malparat. També és cert que en aquells moments el centre estava més centrat en la pròpia feina interna que en obrir-se a lo comunitari.
La primera feina va ser estar més present a les taules, també com a directora, presentar-me amb la voluntat de fer camí junts, aprendre, reconèixer el territori i fer-li suport.
També vaig fer un apropament a les figures referenciades a nivell comunitari acompanyada del tècnic de barri, amb una actitud de sumar, de reconeixement de que tots treballem pel territori i volem el millor per les famílies. En realitat la resta ha estat sempre seguir fent aquest camí.
Recordo que en una trobada, el president de l’AAVV em renyava perquè pressionàvem a les famílies per buscar una alternativa d’habitatge quan acabaven de començar un procés de desnonament que podia durar 1,5 o 2 anys, durant el qual la família tenia on viure. Li vaig dir que ho desconeixia i prenia nota, ells en sabien més i teníem molt per aprendre. I com això tot, perquè cadascú sap del que belluga més i tots tenim les nostres pròpies limitacions.
Val a dir que per part de les entitats també vaig rebre una actitud de reparació del dany que havien ocasionat, pel que l’apropament va ser ràpid.
- En aquests 6 anys la relació del CSS amb la comunitat ha fet un gir de 360 graus. Com s’ha produït aquest canvi? Tenies una estratègia definida?
La meva visió en aquell moment era la d’arribar a ser un equip fort però al costat de les persones, tant de les famílies com del territori. Això és el que em guiava.
Si que vaig prendre la decisió d’assistir personalment a tots els desnonaments, i això en realitat va ser una oportunitat molt gran d’apropament a la comunitat, a l’associació de veïns i a les famílies des d’un espai d’informalitat. Aquest intercanvi i el respecte mostrat mútuament és el que va fent camí per a que et coneguis, reconeguis i puguis construir junts. Ho vaig fer amb tot l’equip darrera.
- Quins creus que son els elements claus per a que s’hagi donat aquest canvi a nivell intern i extern al centre?
A més del què he dit, a nivell d’infància el projecte XAPO també ha generat una progressió que ens ha unit molt. Va néixer d’una inquietud compartida per les professionals. Quan aterres al territori i veus la problemàtica de les famílies i el baix nivell d’atenció que pots donar, et preguntes si no podem fer algo millor. Des de lo preventiu es podia fer poca feina i les situacions acabaven resolent-se de manera conflictiva i traumàtica. En això coincidíem tots els serveis: la manera com estàvem intervenint no ens agradava. I va néixer XAPO per trobar respostes.
Per tant al final es tracta de tenir una actitud d’obertura i anar fent petites accions dia a dia que fan que tot vagi fluint, es repari el dolor i es creï una relació de poder comptar amb l’altre, confiar i fer coses junts.
- Creus que actualment hi ha una visió i estratègia compartida entre els diferents agents del territori?
No se si totalment, però si que hi és.
Aquest any hem fet una sèrie de reunions per temes generals com a territori en tot el que és casals d’estius i atenció a la primera infància.
Per altra banda estem parlant d’establir una col·laboració constant amb els centres oberts per avaluar al final de curs l’atenció a les famílies, tenir una visió global de les necessitats del territori a l’hora de distribuir les places a l’inici de curs…
- Arrel d’una petició de l’AAVV aquest curs heu elaborat una Guia de bones pràctiques en l’atenció a infants en situació de desnonament entre diferents agents del territori. Pots explicar una mica aquest procés de treball?
Estem en un punt de col·laboració molt forta tant amb entitats com amb serveis. En un tema tant delicat com els desnonaments el consens al que hem arribat és altíssim. I, si bé hi ha punts delicats perquè tècnics i entitats tenim visions diferents, trobem la manera d’arribar a l’acord i posar per davant el respecte a la voluntat de la família.
Amb la Guia hem anat més enllà. L’AAVV va plantejar el malestar que generen els processos de desnonament, especialment als infants, i a partir d’aquí, s’ha pensat conjuntament serveis, entitats i famílies, com podem reduir l’impacte en els menors a partir del que ja tenim al territori.
Hi ha el marc per a que cadascú digui com ho viu i poder escoltar l’altre. Jo sento, i crec que ho sentim tots, que partim del respecte i la confiança mútua, sense això és impossible
La Guia té molts fronts: la intervenció a l’escola a nivell individual però també amb el grup classe, a nivell preventiu i comunitari es vol elaborar una cançó… l’abast és molt ampli. També hem tingut tres moments de trobada amb les famílies on hem validat la Guia, la rebuda ha estat molt bona i això ens ha donat la tranquil·litat i seguretat d’anar per bon camí.
Anys enrere es parlava de si els nens estarien en el desnonament perquè feia falta, i ara es parla de fer participar el nen. Els pares volen que els infants hi siguin, prenguin consciència i tinguin un paper, ajudant amb els esmorzars… És la família qui decideix com ho enfoca i l’infant ha de poder entendre què està passant i tenir un paper més participatiu si ho vol.
- Ara que el model de Serveis Socials està en qüestió, quins creus que són els principals reptes per a desenvolupar uns serveis socials orientats a la comunitat?
Treballar comunitàriament costa molt, però es tracta més de tenir present la visió i, des d’aquí, fer petites accions que surten naturals. Fa tres anys que l’Institut Municipal de Serveis Socials impulsa lo comunitari i a nivell d’equip també hem fet un procés. Ara la visió ja la tenim, però estem verds i ens falta provar-ho i llançar-nos-hi.
- Què aporta el treball comunitari als serveis socials?
L’impacte es multiplica exponencialment. Ja passa amb el grupal, pots estar dos anys treballant amb algú a despatx i no aconseguir els resultats que aconsegueixes en cinc mesos en un projecte grupal.
Pel que fa al comunitari, l’impacte de la teva feina arriba molt més enllà. En el Programa Bmincome, una sèrie de famílies que tenien les necessitats bàsiques cobertes van treballar comunitàriament a partir dels seus interessos i, per exemple, van fer un projecte de cuina on convidaven a menjar a persones grans. Això va tenir impacte en les dones però també en el territori, doncs les persones grans van tenir una estona de relació, de suport, van poder parlar amb gent més jove…
Aquest és un territori que necessita aquestes experiències gratificants i positives que facin créixer l’autoestima al sentir totes les coses bones que també hi ha.
- Si tinguessis un altaveu per animar a altres professionals de serveis socials a treballar comunitàriament, que els hi diries?
Que no se que hagués fet durant aquests sis anys si no hagués treballat amb lo comunitari. No m’imagino els serveis socials lluny del territori, no som una OAC ni expenedors de recursos, per tant, si et quedes tancat no vas enlloc.
Tot el que hem anat fent és absolutament gratificant i t’adones que no estàs sola. Seria molt pretensiós pensar que serveis socials ho podem resoldre soles. Juntes i obertes al territori arribem a un horitzó que va molt més enllà.
