Crisis o oportunitat comunitària als Serveis Socials bàsics?

Els Serveis Socials bàsics tornen a estar al focus: podran donar resposta a totes les demandes que els vindran? L’Ingrés Mínim Vital permetrà treballar més enllà de la tramitació d’ajuts i prestacions o els acabarà d’enfonsar? Estan les professionals preparades per assumir l’encàrrec de promoció de l’autonomia i dels vincles de forma universal?

En crisis anteriors, els serveis socials s’han vist desbordats per la manca de garantia dels drets socials i la conseqüent desprotecció de bona part de la població. L’elevada demanda de cobertura de necessitats bàsiques i la fragmentació de les ajudes, poden dur novament a generar llargues llistes d’espera i augmentar la frustració de professionals i ciutadania.

  • Quin marge i oportunitat ens dona aquest context per realitzar abordatges comunitaris?

Malgrat sabem que els diferents nivells d’actuació (individual-familiar, grupal i comunitari) son totalment complementaris i necessaris, es tendeix a analitzar el problema i a donar resposta exclusivament en clau individual i familiar.  A la intervenció comunitària sovint se li pressuposa lentitud, complexitat i una baixa capacitat de resposta a les necessitats immediates, el que pot dur a descartar-la en moments de crisis i emergència.

Així doncs, l’impuls de la orientació comunitària dels serveis socials bàsics dels darrers anys està a prova. Ara més que mai cal defensar la seva importància, doncs l’abast i complexitat d’aquesta crisis no és abordable amb comptagotes. Si son problemes col.lectius i socials, els hem d’abordar (també) comunitàriament.

Sense ànim d’exhaustivitat, presentem un recull d’arguments per posar en valor la intervenció comunitària als serveis socials en aquest context.

  • Intervenció comunitària en la immediatesa

Des dels primers dies de la crisis hem assistit a la organització de la comunitat per donar resposta àgil a necessitats immediates com l’elaboració de material de protecció, entrega d’aliments i roba, suport educatiu, cura de les persones grans, etc…

L’articulació d’aquestes iniciatives amb els centres de serveis socials possiblement hagi estat molt diversa en funció dels vincles establerts prèviament, la capacitat d’articulació del territori i el caràcter més o menys polititzat de les mateixes. Possiblement allà on els serveis socials ja coneixen i reconeixien la xarxa existent i havien iniciat certa dinàmica de col·laboració, malgrat el confinament, s’ha pogut donar una millor resposta a la població afectada.

Aquesta situació permet afirmar la importància de la  intervenció comunitària en el context actual a dos nivells: A curt termini, per atendre la immediatesa de forma ràpida i àgil, promovent l’articulació dels serveis amb les iniciatives ciutadanes, promovent-ne de noves a partir dels vincles existents, canalitzant els oferiments de voluntariat allà on son necessaris. I d’altra banda, a mig/llarg plaç, per començar a identificar necessitats del territori juntament amb els serveis, entitats i col·lectius que hi resideixen i definir objectius comuns pels quals començar a treballar tant bon punt es relaxi el confinament. La crisis que vindrà requerirà l’esforç de tothom per abordar les necessitats educatives, materials, emocionals i socials que es derivaran.

  • Abordatges col·lectius per reduir l’impacte del desbordament

Activar amb força la intervenció comunitària als serveis socials no serà senzill, especialment en territoris amb major fragilitat social i/o en aquells on no hi ha una experiència prèvia de treball comunitari. I no obstant, el desbordament de la demanda als centres fa inevitable la cerca d’abordatges col·lectius que optimitzin les intervencions i posin en valor les capacitats, els coneixements i les habilitats de les persones ateses i de tota la comunitat per trobar i crear respostes a la crisis.

  • L’oportunitat per a l’aterratge del treball en xarxa

Els serveis socials tenen una gran tradició de treball en xarxa. Sovint alguns d’aquests espais són viscuts com quelcom poc funcional i aterrat a les necessitats sentides per la població. És important que aquells vincles i espais de col·laboració actius abans de la pandèmia redefineixin el seu sentit en el nou context. Front l’existència d’espais de treball en xarxa que no sempre tenien un objectiu clar i compartit, la situació actual és una oportunitat per dotar-los de contingut i fer aterrar la seva finalitat, identificant actors clau que necessiten ser incorporats així com valorant la manera com la pròpia població afectada s’hi pot implicar.

  • El coneixement situat com a punt de partida i de diàleg

L’escletxa actual entre la realitat socioeconòmica de la majoria de professionals dels serveis socials i les persones que atenen és cada vegada més gran. Per contra, la distància entre la informació, els coneixements i les capacitats dels que disposen unes i altres cada vegada és més curta. Moltes persones ateses i actors comunitaris diversos fa temps que desenvolupen estratègies i recursos per fer front a la precarietat, l’aïllament i les dificultats relacionals. No ens podem permetre ignorar el bagatge desenvolupat per la pròpia experiència així com la seva vivència del problema. Les intervencions comunitàries ens permeten posar la persona al centre, al costat d’altres iguals i de professionals que comparteixen el poder i el rol d’expert.

  • L’oportunitat en la diversificació de perfils

En aquest sentit, la crisis està apropant nous perfils als serveis socials, persones que no havien hagut de recorre-hi mai. Tenim l’antecedent de la crisis del 2008 per saber que, possiblement, aquestes persones que de la nit al dia es troben en situació de desprotecció social, vindran amb expectatives desajustades respecte  la capacitat real de resposta dels serveis socials.

D’una banda, és un moment d’oportunitat per explicar els serveis socials tal com volen ser explicats , clarificant les seves  expectatives.  De l’altra, serà clau acompanyar els processos emocionals i materials necessaris per adaptar-se a la nova situació. Per últim, és una oportunitat per difondre i implementar intervencions grupals i comunitàries que, més enllà de la necessària cobertura de necessitats, activin els recursos de les persones des de les potencialitats de les seves diverses trajectòries.

  • Estratègies a llarg plaç

L’acció comunitària ens permet definir una visió a llarg termini i revisar en profunditat amb els diferents actors a quin barri, poble, comunitat volem tornar quan s’hagi acabat el confinament i quins valors volem que regeixin les nostres accions a partir d’ara. Volem tornar a un barri on es toleren accions racistes? On hi ha persones desbordades per tasques de cura que no socialitzem? Un barri on es viu d’esquenes al proper impacte pel canvi climàtic? O volem començar a caminar cap a comunitats vivibles per a tothom?

  • El reconeixement al valor social de les xarxes comunitàries

Cal posar en valor la capacitat que ha mostrat la ciutadania de donar resposta complementària a l’acció pública (mascaretes, roba, menjar…). Les polítiques públiques haurien de facilitar les respostes que sorgeixen de la comunitat en la situació d’emergència. Però també, més enllà, ara més que mai és important que les administracions reconeguin el potencial de les xarxes comunitàries en la cobertura local de necessitats, a través de projectes socioeconòmics en àmbits cada vegada més diversos (costura, alimentació, cures..). És hora que s’aposti pel seu enfortiment i per la relocalització de la producció i l’economia a través d’experiències de l’economia social i solidària.

  • Vitamines per la crisis de sentit

La intervenció comunitària pot reconnectar a les professionals amb el sentit d’una professió que té la vocació de transformar la societat dirigint-se a les causes de les desigualtats socials, i no als seus símptomes. Una professió compromesa amb el canvi social que es crema quan només atén l’emergència, quan apaga el seu esperit crític i de denúncia de la injustícia social que testimonia dia a dia.

  • Assaig per una futura delimitació de l’objecte dels serveis socials

Els últims anys hi ha un fort debat sobre la necessitat de delimitar l’objecte dels serveis socials a favor de les intervencions potenciadores de la interacció i l’autonomia. Propostes com l’Ingrés Mínim Vital podrien contribuir a fer-ho possible, si bé segons els requisits definits queden excloses moltes persones a les quals caldrà assegurar uns mínims. Hi ha una certa inquietud sobre la capacitat dels serveis socials per redirigir la seva acció cap a intervencions més capacitadores i menys estandaritzades.

Quan parlem de la orientació comunitària dels serveis socials parlem precisament de fer aquest trànsit cap a intervencions centrades en les capacitats i l’autodeterminació de la persona, afavorint el seu vincle amb el propi entorn, identificant objectius compartits i teixint xarxa per a enfortir la capacitat de resposta de la comunitat.

Per aquest motiu, en el context actual és important que tant des dels rols de gestió com d’intervenció, es faci espai a la intervenció comunitària. Internament, donant espai a les agendes per a la reflexió, l’atenció col.lectiva i el treball en xarxa. Externament, creant espais de reflexió compartida amb les persones afectades i amb els diferents agents que poden prendre partit en la construcció d’un demà que no deixi ningú enrere.

 

Aquest text s’inspira en reflexions compartides les darreres setmanes amb la Noelia Sotus i la Joana Calsamiglia, amb qui l’any passat vam acompanyar als 40 centres de serveis socials de Barcelona per enfortir la seva orientació comunitària.