Des d’on escric sobre serveis socials comunitaris i perquè?

Vaig entrar als serveis socials d’atenció primària molt jove, l’any 1994, quan tot just començava la Diplomatura en Educació Social. Només feia un any que s’havia creat la Diplomatura i encara no es demanava la titulació per exercir. La formació era escassa i el desenvolupament dels serveis socials també.

He treballat més de 20 anys a l’Atenció Primària, a diferents territoris de forta complexitat. He viscut les primeres onades migratòries d’origen estranger, la crisis del 2008, l’aprovació de la Llei de la dependència i la Llei d’Infància i el seu impacte en la tasca professional, diferents canvis de gestió i pocs canvis a nivell tècnic o metodològic. Vaig deixar l’atenció directe l’any 2015 però hi he seguit en contacte des del rol de formadora o acompanyant.

Hi segueixo vinculada, i em mou el mateix afany que tenia quan hi era dins: dignificar el servei i l’atenció a les persones ateses, millorar les respostes i orientar-les als valors de la justícia social.

La meva trajectòria m’ha dut a posar el focus en la orientació comunitària dels serveis socials, l’eterna oblidada. Els darrers anys que vaig treballar als serveis socials, en un context de desbordament per la crisis del 2008 i d’implosió de les xarxes populars del 15M, vaig tenir l’oportunitat de provar abordatges col·lectius de les necessitats, de forma articulada amb les xarxes veïnals, des d’una mirada d’empoderament de les persones.

Anys després, en el marc del conveni de l’IGOP amb l’Ajuntament de Barcelona, vaig poder participar en l’elaboració d’un marc per a la intervenció comunitària als Serveis Socials, de forma participada amb professionals amb llarga experiència, realitzant també formació a tots els centres de la ciutat.

Personalment el què em mou a portar la mirada comunitària als serveis socials té a veure amb el què he detectat com a febleses o necessitats després de tants anys, com:

• La necessitat d’analitzar les demandes individuals també en clau social i col·lectiva. Sabem que son problemes socials, però els abordem individualment, atribuint la responsabilitat de sortir-ne a les persones afectades i contribuint a la seva culpabilització. Hi ha una tensió entre la necessitat de que la persona es mantingui activa en la cerca de respostes i el poder admetre que vivim en un sistema que genera desigualtats i exclusió social. Una tensió la resolució de la qual queda en mans de cada professional, ja que el sistema hi viu d’esquenes.
• La necessitat de posar l’accent en el protagonisme i la promoció de l’empoderament en les persones. Massa sovint son les persones qui han d’encaixar en els protocols, requisits i plans de treball estandarditzats, i a vegades, inclús encaixar en la mentalitat i el judici de les professionals. El treball comunitari ens ajuda a posar la persona al centre, donar valor al seu coneixement i expertesa, apreciar les seves capacitats i la pròpia definició d’objectius de millora. Ens permet ajustar les accions a les necessitats sentides, a no emprendre projectes dissenyats des del despatx i des de valoracions professionals. És bàsic entrar en el diàleg i reflexió constructiva des de l’horitzontalitat, el respecte i l’humiliat de qui no ha experimentat aquest tipus de situacions.
• La importància de prendre consciència en l’ús del poder per part dels i les professionals. Serveis Socials pot exercir una forta influència sobre la vida de les persones, en tant que pren decisions sobre aspectes econòmics però també personals, com en el cas de la infància en risc, les sol·licituds d’incapacitació… I més enllà del poder tècnic, sovint no som conscients d’avantatges socials que tenim pel nostre origen, estudis, classe social, religió, que poden estar influint en la manera com intervenim. El treball comunitari implica cedir poder per part dels professionals i compartir el rol d’expert, el que ens ajuda a prendre consciència de l’ús que fem dels nostres privilegis.
• La complexitat de les desigualtats socials a les quals s’afronten els serveis socials fan necessària l’articulació i la cooperació amb altres serveis i entitats. Soles no podem. I si bé tenim tradició del treball en xarxa en l’atenció individual, en l’àmbit de la creació de respostes col·lectives amb altres actors de la comunitat tenim menys trajectòria, fora de la participació més o menys activa en plans comunitaris. El nou context ens obliga a ser capaces de compartir visions i objectius amb serveis, entitats i ciutadania per definir plans d’acció compartits.
• Per últim, el treball comunitari ens ajuda a connectar amb el sentit de la feina, sense desmerèixer el sentit que dona l’atenció individual o grupal. En moments de crisis estructural, el desbordament de l’atenció individual pot dur-nos a la desesperació. El treball comunitari ens permet plantejar respostes de caire estratègic amb els actors clau d’un territori (incloent les pròpies persones afectades) per millorar les condicions de vida. No és un camí fàcil ni ràpid, però és un camí ple de sentit.

 

Un camí que ressegueixo buscant respostes des de fa uns anys, des de l’humil experiència personal i la inquietud per aprendre i enriquir-nos amb totes aquelles amb qui compartim destí.