¿Desde dónde escribo sobre servicios sociales comunitarios y por qué?

Entré en los servicios sociales de atención primaria muy joven, en 1994, cuando empezaba la Diplomatura en Educación Social. Sólo hacía un año que se había creado la Diplomatura y todavía no se pedía la titulación por ejercer. La formación era escasa y el desarrollo de los servicios sociales también.

He trabajado más de 20 años en la Atención Primaria, en distintos territorios de fuerte complejidad. He vivido las primeras oleadas migratorias de origen extranjero, la crisis de 2008, la aprobación de la Ley de la dependencia y la Ley de Infancia y su impacto en la tarea profesional, diferentes cambios de gestión y pocos cambios a nivel técnico o metodológico. Dejé la atención directa en el 2015 pero he seguido en contacto desde el rol de formadora o acompañante.

Hi segueixo vinculada, i em mou el mateix afany que tenia quan hi era dins: dignificar el servei i l’atenció a les persones ateses, millorar les respostes i orientar-les als valors de la justícia social.

Mi trayectoria me ha llevado a poner el foco en la orientación comunitaria de los servicios sociales, la eterna olvidada. Los últimos años que trabajé en los servicios sociales, en un contexto de desbordamiento por la crisis de 2008 y de implosión de las redes populares del 15M, tuve la oportunidad de probar abordajes colectivos de las necesidades, de forma articulada con las redes vecinales, desde una mirada de empoderamiento de las personas.

Años después, en el marco del convenio del IGOP con el Ayuntamiento de Barcelona, ​​pude participar en la elaboración de un marco para la intervención comunitaria en los Servicios Sociales, de forma participada con profesionales con larga experiencia, realizando también formación en todos los centros de la ciudad.

Personalmente lo que me mueve a llevar la mirada comunitaria a los servicios sociales tiene que ver con lo que he detectado como debilidades o necesidades después de tantos años, como:

• La necessitat d’analitzar les demandes individuals també en clau social i col·lectiva. Sabem que son problemes socials, però els abordem individualment, atribuint la responsabilitat de sortir-ne a les persones afectades i contribuint a la seva culpabilització. Hi ha una tensió entre la necessitat de que la persona es mantingui activa en la cerca de respostes i el poder admetre que vivim en un sistema que genera desigualtats i exclusió social. Una tensió la resolució de la qual queda en mans de cada professional, ja que el sistema hi viu d’esquenes.
• La necessitat de posar l’accent en el protagonisme i la promoció de l’empoderament en les persones. Massa sovint son les persones qui han d’encaixar en els protocols, requisits i plans de treball estandarditzats, i a vegades, inclús encaixar en la mentalitat i el judici de les professionals. El treball comunitari ens ajuda a posar la persona al centre, donar valor al seu coneixement i expertesa, apreciar les seves capacitats i la pròpia definició d’objectius de millora. Ens permet ajustar les accions a les necessitats sentides, a no emprendre projectes dissenyats des del despatx i des de valoracions professionals. És bàsic entrar en el diàleg i reflexió constructiva des de l’horitzontalitat, el respecte i l’humiliat de qui no ha experimentat aquest tipus de situacions.
• La importància de prendre consciència en l’ús del poder per part dels i les professionals. Serveis Socials pot exercir una forta influència sobre la vida de les persones, en tant que pren decisions sobre aspectes econòmics però també personals, com en el cas de la infància en risc, les sol·licituds d’incapacitació… I més enllà del poder tècnic, sovint no som conscients d’avantatges socials que tenim pel nostre origen, estudis, classe social, religió, que poden estar influint en la manera com intervenim. El treball comunitari implica cedir poder per part dels professionals i compartir el rol d’expert, el que ens ajuda a prendre consciència de l’ús que fem dels nostres privilegis.
• La complexitat de les desigualtats socials a les quals s’afronten els serveis socials fan necessària l’articulació i la cooperació amb altres serveis i entitats. Soles no podem. I si bé tenim tradició del treball en xarxa en l’atenció individual, en l’àmbit de la creació de respostes col·lectives amb altres actors de la comunitat tenim menys trajectòria, fora de la participació més o menys activa en plans comunitaris. El nou context ens obliga a ser capaces de compartir visions i objectius amb serveis, entitats i ciutadania per definir plans d’acció compartits.
• Per últim, el treball comunitari ens ajuda a connectar amb el sentit de la feina, sense desmerèixer el sentit que dona l’atenció individual o grupal. En moments de crisis estructural, el desbordament de l’atenció individual pot dur-nos a la desesperació. El treball comunitari ens permet plantejar respostes de caire estratègic amb els actors clau d’un territori (incloent les pròpies persones afectades) per millorar les condicions de vida. No és un camí fàcil ni ràpid, però és un camí ple de sentit.

 

Un camino que resigo buscando respuestas desde hace unos años, desde la humilde experiencia personal y la inquietud por aprender y enriquecernos con todas aquellas con las que compartimos destino.